Un matí, Pere estava caminant per un bosc proper a casa seva. Al cap d'una eston
a, va decidir asseure's a descansar en un tros d'herba i al final es va quedar adormit. Després d'uns minuts de somni profund, va escoltar a algú cridar el seu nom amb veu aguda. A l'obrir els ulls, es va sorprendre de veure una dona dempeus al seu costat. Podia tenir uns cent anys i els seus cabells blancs com la neu queien sobre la seva esquena com una endurida flassada de llana. En l'arrugada mà de la dona hi havia una petita pilota màgica amb un forat en el seu centre, i del forat penjava un llarg fil d'or. La dona li va dir: "Pere, aquest és el fil de la teva vida. Si tires una mica d'ell, una hora passarà en qüestió de segons. I si tires amb totes les teves forces, passaran mesos o, fins i tot anys, en qüestió de dies". Pere estava molt excitat per aquest descobriment. "Podria quedar-me la pilota?", va preguntar. La dona la hi va lliurar.L'endemà a classe, Pere se sentia inquiet i avorrit. De sobte es va enrecordar de la seva nova joguina. Al tirar una mica del fil daurat, es va trobar a casa seva jugant en el jardí. Conscient del poder del seu fil màgic, es va cansar de ser un col·legial i va voler ser adolescent, pensant en l'excitació que aquesta fase de la seva vida podia portar. Així que va tirar una vegada més del fil daurat. De sobte, ja era un adolescent i tenia una bonica amiga anomenada Elisa. Però Pere no estava content. No havia après a gaudir el present i a explorar les meravelles de cada etapa de la seva vida. Així que va treure la pilota i va tornar a tirar del fil, i molts anys van passar en un sol instant. Ara es va veure transformat en un home adult. Elisa era la seva esposa i Pere estava envoltat de fills. Però Pere va fixar en una altra cosa. El seu pèl, abans negre com el carbó, havia començat a tornar-se canós. I la seva mare, a la qual tant volia, s'havia tornat vella i fràgil. Però ell seguia sense poder viure el moment. De manera que una vegada més, va tirar del fil màgic i va esperar que es produïssin canvis.
Pere va comprovar que ara tenia 90 anys. El seu cabell s'havia tornat blanc i la seva
bella esposa, vella també, havia mort uns anys enrere. Els seus fills s'havien fet grans i havien iniciat les seves pròpies vides lluny de casa. Per primera vegada en la seva vida, Pere va comprendre que no havia sabut gaudir de les meravelles de la vida. Havia passat per la vida corrents, sense parar-se a veure tot el bo que havia en el camí. Pere es va posar molt trist i va decidir anar al bosc on solia passejar de noi per a aclarir les seves idees i temperar el seu esperit. A l'endinsar-se en el bosc, va advertir que els arbres de la seva infantesa s'havien convertit en roures imponents. El bosc mateix era ara un paradís natural. Es va tombar en un tros d'herba i es va dormir profundament. Al cap d'un minut, va escoltar una veu que li cridava. Va alçar els ulls i va veure que es tractava ni més ni menys que de la mateixa dona que molts anys enrere li havia regalat el fil màgic. "Has gaudit del meu regal?", va preguntar ella. Pere no va vacil·lar al respondre: "Al principi va ser divertit però ara odio aquesta pilota. La vida m'ha passat sense que m'assabentés, sense poder gaudir-la. Clar que hauria hagut moments tristos i moments bons, però no he tingut oportunitat d'experimentar cap dels dos. Em sento buit per dins. M'he perdut el do de la vida". "Ets un desagraït, però igualment et concediré un últim desig", va dir la dona. Pere va pensar uns instants i després va respondre: "Voldria tornar a ser un nen i viure altra vegada la vida". Dit això es va quedar altra vegada dormit. Pere va tornar a escoltar una veu que li cridava i va obrir els ulls. "Qui podrà ser ara?", es va preguntar. Com no seria la seva sorpresa quan va veure a la seva mare dempeus al seu costat. Tenia un aspecte juvenil, saludable i radiant. Pere va comprendre que l'estranya dona del bosc li havia concedit el desig de tornar a la seva infantesa. No cal dir que Pere va saltar del llit al moment i va començar a viure la vida tal i com havia esperat. Va conèixer molts moments bons, moltes alegries i triomfs, però tot va començar quan va prendre la decisió de no sacrificar el present pel futur i començar a viure en l'ara.
Conte extret del llibre "El monjo que va vendre el seu Ferrari" de Robin S. Sharma (1997).
No hay comentarios:
Publicar un comentario